La bleda és una planta que pertany a la família de les Quenopodiàcies.
Aquesta planta està formada per unes fulles grans, llargues i ovalades amb pronunciades nervadures que neixen de la meitat de la tija.
Les fulles són verdes, de diferent intensitat segons la varietat, i les penques són de color blanc, groc i n'hi ha també de color rosat.
El sabor de les fulles és similar al dels espinacs, lleugerament amarg i les penques, que són molt carnoses i sucoses, tenen un gust suau.

La millor època de les bledes és de finals de tardor a principis de primavera.
Es consumeixen bullides, guisades i també sofregides amb all o ceba.
És una verdura molt utilitzada en els règims d'aprimament.
La bleda és una verdura de vida curta. Per això, convé consumir-la en 2 o 3 dies des de la seva collita. Guardada al verduler del frigorífic es conserva uns dies més.

Es tenen referències escrites que situen la bleda a les regions costaneres d'Europa i del nord d'Àfrica a la vora del mar Mediterrani. Hi ha documents que proven que ja en el segle V a.C. els grecs utilitzaven la bleda com un aliment en la seva dieta.
Sembla ser que van ser els àrabs qui, a partir de l'Edat Mitjana, van començar a cultivar-la i van descobrir les autèntiques propietats medicinals i terapèutiques d'aquesta planta.
Des d'Europa es va expandir a diferents països del món i en l'actualitat presenta una àmplia difusió, de manera especial a Amèrica i Àsia.
A nivell mundial, països de l'Europa central i meridional (Itàlia, França, Holanda, Bèlgica i Alemanya, així com les Illes Britàniques) i Amèrica del Nord són els principals productors.
A Espanya, el cultiu de la bleda se situa en la majoria de les regions de l'est, nord i centre, sent Catalunya i València les principals productores.

VARIETATS
La bleda té una diversitat limitada. Les més conegudes, cultivades i apreciades per la seva qualitat i gust són:
Groga de Lió: de fulles grans, ondulades, de color verd groguenc clar i penca de color blanc molt desenvolupada, amb una amplada de fins a 10 cm. Són les de major comercialització.
Verda amb penca blanca Bressane: fulles molt ondulades, de color verd fosc i penques molt blanques i amples (fins a 15 cm).
Entre una i altra varietat garanteixen la presència d'aquesta verdura als mercats al llarg de tot l'any.

PROPIETATS NUTRICIONALS
La bleda és una verdura amb quantitats insignificants d'hidrats de carboni, proteïnes i greixos, atès que el seu major pes l'hi deu al seu elevat contingut en aigua. Per això resulta una verdura poc energètica, tot i que constitueix un aliment ric en nutrients reguladors, com certes vitamines, sals minerals i fibra. És una de les verdures més abundants en folats (vitamina que deu el seu nom del llatí folium, fulla), amb quantitats destacades de beta-carotè (provitamina A) i discretes de vitamina C. Les seves fulles verdes més externes són les més vitaminades.
Els folats intervenen en la producció de glòbuls vermells i blancs, en la síntesi del material genètic i en la formació d'anticossos del sistema immunològic.
El beta-carotè és un pigment natural que confereix el color groc-ataronjat-vermellós als vegetals. L'organisme, a mesura que ho necessita, el transforma en vitamina A. En el cas de la bleda, el beta-carotè està emmascarat per la clorofil·la, pigment més abundant. La vitamina A és essencial per a la visió, el bon estat de la pell, el cabell, les mucoses, els ossos i per al bon funcionament del sistema immunològic. A més, compta amb propietats antioxidants. També participa en l'elaboració d'enzims en el fetge i d'hormones sexuals i suprarenals.
A la bleda, el mineral més abundant amb diferència és el potassi. No obstant això, aquesta verdura destaca respecte a la resta pel seu major contingut en magnesi, sodi (responsable en part del seu marcat sabor), iode, ferro i calci, aquests dos últims de pitjor aprofitament que els que procedeixen dels aliments d'origen animal (lactis, carn i peix).
El potassi és un mineral necessari per a la transmissió i generació de l'impuls nerviós i per a l'activitat muscular normal. Intervé també en l'equilibri de l'aigua dins i fora de la cèl·lula.
El magnesi es relaciona amb el funcionament de l'intestí, nervis i músculs, forma part d'ossos i dents, millora la immunitat i posseeix un suau efecte laxant.
El iode és un mineral indispensable per al bon funcionament de la glàndula tiroides, que produeix les hormones tiroides. Aquestes intervenen en nombroses funcions metabòliques, com, per exemple, el manteniment de la temperatura. Així mateix, el iode és essencial en el creixement del fetus i en el desenvolupament del seu cervell.

Amb el patrocini de